Quina millor manera que explicar aquesta nina que amb un conte que he tret de la pàgina de
tot contes
Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i tristos ja
que no tenien fills fins que per fi, la dona va quedar embarassada. La
casa en la que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que
donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i
plantes, però estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar-hi, ja
que pertanyia a una bruixa poderosa i temuda per tot arreu.
Un dia la dona va abocar-se per aquella finestra a contemplar el
jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i
verds , que van despertar en ella un enorme capritx de menjar-los.
El desig va anar augmentat cada dia que passava i, com que la dona el
creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana de forma visible.
Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:
- Que tens?
- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.
L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar: Li portaré un
d'aquests enciams. Uns pocs no es notaran. I, a la nit, va saltar el mur
del jardí de la bruixa, va arrancar ràpidament un munt d'enciams i els
va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i
se la va menjar molt a gust. Però tant li van agradar que l'endemà les
ganes de menjar-ne més eres tres vegades més intenses.
Si volia gaudir de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí. I
així ho va fer al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al
terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant
seu la bruixa.
- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a
entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs
molt car!.
- Ai! -va respondre l'home-, tingueu compassió de mi. Si ho he fet,
ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure des de la
finestra els vostres enciams i va sentir un desig tan gran de
menjar-se'ls que si no en mengés es moriria.
La maga es va estovar i li va dir:
- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb
una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i
el cuidaré com una mare.
Tant desesperat estava l'home que va acceptar el tracte i quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l'endugué.
Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va
complir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s'alçava
en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el
punt més alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia
entrar, es posava al peu de la torre i cridava:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fils d'or.
Quan escoltava la veu de la bruixa deixava anar les trenes, les
enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i
com que tenien vint vares de longitud, la bruixa hi pujava.
Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trobant-se pel
bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant
melodiós, que va haver de parar a escoltar-lo. Era Rapunzel, que
distreia la seva soledat llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep
va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no
trobant-ne cap, se'n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant
l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a
escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que
s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se al capdamunt
de la torre:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a dalt de la torre.
- Si aquesta és l'escala que necessito per pujar fins allà -es va dir
el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l'endemà, quan ja començava a
enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.
En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home,
ja que mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la
paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia
impressionat talment el seu cor que ja no havia gaudit d'un moment de
pau fins que va trobar la forma de pujar a veure-la. En sentir-lo,
Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per
espòs, veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar “amb ell no
em puc equivocar”, i li respongué, posant una mà en la seva:
- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tu; però no sé com baixar d'aquí.
Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una
escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs amb el teu
cavall.
Convingueren que fins aleshores el príncep hi aniria totes les nits,
ja que de dia hi anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un
dia Rapunzel li va preguntar:
- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que està aquí amunt en un moment?
- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat del món, però m'has enganyat!.
I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar
unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empunyant amb unes
tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va
tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan
despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert,
condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que
s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al
ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei.
Però en comptes de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a
cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
- El príncep! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la
nena bonica; però l'ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar. El
gat l'ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda
per a tu, mai més la tornaràs a veure-la.
El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del
capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que
va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver de vagar
errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense
parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per
espai de bastants anys, miserable i trist, fins que, al final, va
arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons,
un nen i una nena, als que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu
que li semblà coneguda i, al apropar-se, Rapunzel el va reconèixer i se
li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li
humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclariren, va
tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb
gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.
Fa uns dies uns amics que tenen una òptica em van demanar si podia fer-lis un nino per posar-lo a l'aparador de la botiga... el nino tenia que ser un òptic...
