Moltes felicitats Emma!!!!
Fa 4 mesos
diumenge, 26 de maig del 2013
Unes pinces per a una princesa
Amb el mateix material que el que faig servir per fer aquestes nines, he fet aquestes pincetes per una nena que ha fet dos anyets.....
Moltes felicitats Emma!!!!
Moltes felicitats Emma!!!!
dimecres, 1 de maig del 2013
Campaneta
Per explicar aquesta nina, res millor que un conte que he copiat de la pàgina: www.totcontes.com
En un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans petits.Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.
Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:
-Quina dona més cruel!
Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.
-Qui ets? - va preguntar la Wendy.
-Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.
Quan va entrar a l' habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.
- Quieta Nana! - Wendy va arrencar l' ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la podia tornar, ja que la seva ombra sempre s' escapava. I Wendy se la va cosir als peus.
- Gràcies Wendy! Té, t' he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t' agradi! - va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se 'l va posar a l' instant.
- Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? - Li va oferir en Peter Pan.
- I es clar que si! - va respondre Wendy - Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb mi!.
- D' acord! - va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir - Ara, per volar, només cal que penseu en coses alegres! - I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.
Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.
-Estem sobrevolant el país de Mai Més - va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda que s' estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l' illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d'ells.
Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.
vaixell
- Anem-nos-en a amagar! ràpid! - va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.
- Campaneta! els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te 'n!
La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir:
- La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! i ara ve cap aquí!
Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta subterrània dels Nen Perduts.
Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.
Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se 'n va adonar de seguida el que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:
- Campaneta, ets una mentidera. Ves-te 'n i no tornis mai més!.
Campaneta se 'n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se. La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat , i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries.
El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.
- En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà - va dir.
I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera. Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d' aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit:
-Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!
cocodril
I els nens perduts, que no se n'havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes.
Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un perany. Havia segrestat una princesa índia, Tigridia, amiga de 'n Peter Pan, i l' havia deixada lligada a una roca d'un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat, el cocodril s' estava acostant cap a la princesa ... Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d' aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia.
El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s' ho va passar tant bé com volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se 'n els nens a casa a dormir.
Després de que tots s' adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:
"Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy".
En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l' estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.
-Agafeu tots els nens! que no en quedi cap en aquesta casa! ... oh! i per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç ... per a mi!
- És una acció covarda i repugnant! - va replicar Wendy.
- He he he he he! De debò creus que m' importa! em deslliuraré per fi de 'n Peter Pan! Ves-te 'n acomiadant que no durarà pas gaire! però vosaltres nens tampoc! serviríeu de sopar pel cocodril! He he he he he! - I dit això, els pirates se 'n van endur els nens al vaixell.
Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s' hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l' anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empunxar, amb tanta força que el tros va caure a terra.
Enfadat, Peter pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l' estava apunt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se 'n va menjar un tros. D'immediat va caure a terra.
En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a plorar - Oh! Campaneta! Perdona'm! - I dels plors de 'n Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.
- Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se' ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!
- Campaneta, anem al vaixell! acompanya'm!
I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l' estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.
Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda ... on els esperava el cocodril!
I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d' alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau.
Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.
En un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans petits.Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.
Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:
-Quina dona més cruel!
Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.
-Qui ets? - va preguntar la Wendy.
-Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.
Quan va entrar a l' habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.
- Quieta Nana! - Wendy va arrencar l' ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la podia tornar, ja que la seva ombra sempre s' escapava. I Wendy se la va cosir als peus.
- Gràcies Wendy! Té, t' he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t' agradi! - va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se 'l va posar a l' instant.
- Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? - Li va oferir en Peter Pan.
- I es clar que si! - va respondre Wendy - Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb mi!.
- D' acord! - va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir - Ara, per volar, només cal que penseu en coses alegres! - I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.
Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.
-Estem sobrevolant el país de Mai Més - va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda que s' estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l' illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d'ells.
Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.
vaixell
- Anem-nos-en a amagar! ràpid! - va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.
- Campaneta! els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te 'n!
La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir:
- La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! i ara ve cap aquí!
Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta subterrània dels Nen Perduts.
Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.
Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se 'n va adonar de seguida el que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:
- Campaneta, ets una mentidera. Ves-te 'n i no tornis mai més!.
Campaneta se 'n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se. La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat , i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries.
El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.
- En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà - va dir.
I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera. Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d' aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit:
-Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!
cocodril
I els nens perduts, que no se n'havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes.
Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un perany. Havia segrestat una princesa índia, Tigridia, amiga de 'n Peter Pan, i l' havia deixada lligada a una roca d'un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat, el cocodril s' estava acostant cap a la princesa ... Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d' aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia.
El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s' ho va passar tant bé com volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se 'n els nens a casa a dormir.
Després de que tots s' adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:
"Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy".
En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l' estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.
-Agafeu tots els nens! que no en quedi cap en aquesta casa! ... oh! i per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç ... per a mi!
- És una acció covarda i repugnant! - va replicar Wendy.
- He he he he he! De debò creus que m' importa! em deslliuraré per fi de 'n Peter Pan! Ves-te 'n acomiadant que no durarà pas gaire! però vosaltres nens tampoc! serviríeu de sopar pel cocodril! He he he he he! - I dit això, els pirates se 'n van endur els nens al vaixell.
Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s' hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l' anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empunxar, amb tanta força que el tros va caure a terra.
Enfadat, Peter pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l' estava apunt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se 'n va menjar un tros. D'immediat va caure a terra.
En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a plorar - Oh! Campaneta! Perdona'm! - I dels plors de 'n Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.
- Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se' ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!
- Campaneta, anem al vaixell! acompanya'm!
I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l' estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.
Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda ... on els esperava el cocodril!
I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d' alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau.
Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se 'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.
dimarts, 30 d’abril del 2013
Una excursionista
A l'Anna li agrada molt la muntanya, per això la seva bona amiga Mercè em va demanar si podia fer-la amb un pal de muntanya i un mapa de la zona del Montseny....
dilluns, 29 d’abril del 2013
L'Adrià, un noi molt especial
La Carla em va demanar que fes també el seu fill l'Adrià, com el seu germà, el Pau, és un amant del futbol, li encanta el València (per això a la motxila li he posat l'escut d'aquest equip). També li agraden els gossos, per això està acompanyat d'un gosset... i és molt bon estudiant.
diumenge, 28 d’abril del 2013
En Pau, un amant del futbol
La Carla em va demanar si podia fer el seu fill, un apasionat del futbol. Ell juga al Catalonia i em va passar una foto de com anava vestit (he procupar fer una còpia de la seva vestimenta), a més és molt cule i molt bon estudiant (d'aqui la motxila del cole)
dissabte, 13 d’abril del 2013
Una nina per la confirmació
L'Eli em va demanar si li podia fer una nina molt especial per a la seva mare, resulta que feia la confirmació, la idea inicial d'ella era que li fes una nina de comunió, però quan em va explicar la seva història no ho vaig acabar de veure clar...
La seva mare de petita es va quedar amb la desil·lusió de no haver tingut una nina de comunió i ara l'Eli li volia regalar una...
La meva idea va ser vestir a la seva mare del mateix color que aniria vestida el dia de la confirmació i d'una forma similiar (tratge jaqueta) i posar-li a la mà una nina de comunió (vaig inspirar-me en el vestit que portava ella el dia de la seva comunió, per això porta vel, però també vaig posar alguna coseta de la meva part). A més també volia que ella i els seus germans estiguessin representats, per això vaig posar una foto que segons sembla li agrada molt i també una foto dels pares de la mare de l'Eli....
La seva mare de petita es va quedar amb la desil·lusió de no haver tingut una nina de comunió i ara l'Eli li volia regalar una...
La meva idea va ser vestir a la seva mare del mateix color que aniria vestida el dia de la confirmació i d'una forma similiar (tratge jaqueta) i posar-li a la mà una nina de comunió (vaig inspirar-me en el vestit que portava ella el dia de la seva comunió, per això porta vel, però també vaig posar alguna coseta de la meva part). A més també volia que ella i els seus germans estiguessin representats, per això vaig posar una foto que segons sembla li agrada molt i també una foto dels pares de la mare de l'Eli....
diumenge, 24 de març del 2013
Ratoncito Perez
A la tradició castellana hi ha la tradició que quan a un nen se li cauen els dents un ratolinet li porta una coseta, ja sigui un dineret o bé alguna joguina sense gaire importància (segons l'economia familiar...)
Aquest ratolí l'he fet pensant en una nena preciosa i super simpàtica en el seu 5e aniversari.
Sabieu que la tradició prové d'un conte que va escriure Luis Coloma... aqui teniu una versió d'aquesta història
Aquest ratolí l'he fet pensant en una nena preciosa i super simpàtica en el seu 5e aniversari.
Sabieu que la tradició prové d'un conte que va escriure Luis Coloma... aqui teniu una versió d'aquesta història
dimecres, 20 de març del 2013
Mic
La Laia li agraden pocs dibuixos de la tele, però un que es mira i li agrada molt és el Mic, per això he pensat que aquesta mona posariem un nino del Mic a sobre del pastis... us ensenyo la foto de com ha quedat.... espero que li agradi.
dimarts, 19 de març del 2013
Carme... una fotografa genial
 |
| Detall bosses |
Aqui la podeu veure amb les bosses de tres conegudissimes marques pel terra (Desigual, Zara i no podia faltar el Corte Ingles...).. també porta la seva màquina de fotos amb un molt bon teleobjectiu i de la mà, un bon llibre.
L'Anna, una gran pintora
La Silvia em va encarregar que fes la seva germana, l'Anna, ja que era el seu aniversari...
L'Anna és estudiant de Belles Arts, per això la vaig fer amb la carpeta de la uni a on estudia, a més la carpeta també portava una foto del seu nebot preferit, en Nil i un logo de "I love beer" (com tots els joves li agrada molt sortir de festa i pendre alguna cerveseta -i més ara, que s'apropa l'estiu, a qui no li ve de gust una cerveseta fresqueta?-).
Li agrada molt pintar, per això la vaig posar al costat d'un dels seus quadres i pintant un altre de les seves obres d'art....
Normalment la podeu trobar vestida amb samarretes d'universitats americanes i pantalons texans.
 |
| Detall del quadre que esta pintant... |
Li agrada molt pintar, per això la vaig posar al costat d'un dels seus quadres i pintant un altre de les seves obres d'art....
Normalment la podeu trobar vestida amb samarretes d'universitats americanes i pantalons texans.
divendres, 15 de març del 2013
Elena
 |
| Detall del logo de Cannon |
A més sempre va super fashion i guapa, li agrada molt arreglar-se, en aquesta ocasió porta una samarreta de purpurina, de color plata (qui la conneixeu ja sabreu que aquest color va molt lligat a ella)...
Entre les seves aficions destacan les manualitats, en concret el feltre, té dos blocs que es diuen el fieltro de Cacu petita també podeu anar a l'altre bloc...També el feltre està present en aquesta nina, ja que a la samarreta de purpurina porta un cor de feltre.
divendres, 8 de març del 2013
Comunions
És temps de comunions... per això pensant en aquestes dates tant importants per als petits de la casa he preparat aquesta nineta, que espero que us agradi.
Si voleu una nina personalitzada per a algun nen o nena que faci la comunió poseu-vos en contacte amb mi, puc personalitzar el cabell, la forma del vestit, les sabates, els complements que volgueu que porti....
Si voleu també es poden fer nuvis i núvies al vostre gust.....
Si voleu una nina personalitzada per a algun nen o nena que faci la comunió poseu-vos en contacte amb mi, puc personalitzar el cabell, la forma del vestit, les sabates, els complements que volgueu que porti....
Si voleu també es poden fer nuvis i núvies al vostre gust.....
Marieta vola vola
La Laia va a la llar d'infants, a la seva clase cada nen està representat per una imatge diferent, a ella li va tocar la marieta, per això aquesta nina està feta pensant amb ella...Us deixo un vídeo del youtube que és la canço de la Marieta, que tot sigui dit, ella sap cantar super bé...
diumenge, 3 de març del 2013
Paquita, una dona molt activa
L'altre dia la Silvia em va demanar un encàrrec molt especial... volia que fes la Paquita ja que feia 65 anys....
La Paquita és una dona amb molts gustos i aficions... la seva passió principal són els seus tres nets, l'Adriana, la Julia i en Nil, per això vaig pensar que ells no podien faltar a la foto...
Li agraden molt les vaques, per això em va demanar si les sabates podien ser en forma de vaqueta... li agrada vestir moderna i porta ulleres...
La Paquita li encanta descobrir països nous i llunyans, per això no podia faltar la maleta de viatge amb rodes i algunes banderes per decorar la maleta... També li agrada el whisky, per això a la maleta també hi ha un logo de JB.
Li agrada fer mitja i imagino que li agradarà ensenyar aquesta professió als seus nets, per això li vaig posar a la mà de l'Adriana unes agulles per fer mitja i un cabdell al terra...
Altres aficions que té són la lectura, les sevillanes.... per això vaig unir aquestes dues aficions amb un llibre que fos sobre aquest ball...
Ah! i li agraden els puzzles i col·lecciona sabates de miniatures, en la foto no s'aprecia gaire però aquest puzzle és sobre sabates..
.JPG)
La Paquita és una dona amb molts gustos i aficions... la seva passió principal són els seus tres nets, l'Adriana, la Julia i en Nil, per això vaig pensar que ells no podien faltar a la foto...
Li agraden molt les vaques, per això em va demanar si les sabates podien ser en forma de vaqueta... li agrada vestir moderna i porta ulleres...
La Paquita li encanta descobrir països nous i llunyans, per això no podia faltar la maleta de viatge amb rodes i algunes banderes per decorar la maleta... També li agrada el whisky, per això a la maleta també hi ha un logo de JB.
Li agrada fer mitja i imagino que li agradarà ensenyar aquesta professió als seus nets, per això li vaig posar a la mà de l'Adriana unes agulles per fer mitja i un cabdell al terra...
Altres aficions que té són la lectura, les sevillanes.... per això vaig unir aquestes dues aficions amb un llibre que fos sobre aquest ball...
Ah! i li agraden els puzzles i col·lecciona sabates de miniatures, en la foto no s'aprecia gaire però aquest puzzle és sobre sabates..
Ventafocs
 |
| Detall del conte |
Per els qui no coneixeu aquest clàssic.... us passo el text que he tret de la web Tot contes:
Hi havia una vegada una jove molt bella
que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda impertinent amb dues
filles cadascuna més lletja que l'altra. Era ella la que feia els
treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre tant
tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs.
Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa a la que convidava a totes les joves solteres del regne.-Tu Ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs a casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.
Va arribar el dia del ball i la Ventafocs, molt trista, va veure sortir a les seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.
- Per què seré tant desgraciada? - va exclamar - De sobte, va aparèixer la seva fada padrina.
- No et preocupis - va exclamar la fada- tu també podràs anar al ball, però amb una condició: quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.
L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.
Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.
- Oh! Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.
Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles se la provaven en va, doncs no n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.
Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i evidentment les seves germanes no es van poder calçar la sabata, però quan se la va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.
I així fou com el Príncep es casà amb la jove Ventafocs i visqueren molt feliços.
dimarts, 19 de febrer del 2013
Un nino per un comerç....
Fa uns dies uns amics que tenen una òptica em van demanar si podia fer-lis un nino per posar-lo a l'aparador de la botiga... el nino tenia que ser un òptic...Com que qui està treballant a l'òptica és ell, vaig pensar en fer el meu primer nino (fins ara tot havien estat noies)... així que l'he vestit amb pantalons, la típica bata blanca i una camisa amb el logo de l'empresa...
Sempre que he anat a una òptica a mirar-me la vista (per desgracia tinc moltíssimes diòptries) m'han fet llegir unes pantalles de lletres (fins ara no s'havia que es deien optitipos)... vaig pensar que era bona idea acompanyar a aquest nino amb una pantalla d'aquest estil...
dilluns, 18 de febrer del 2013
Una nena molt especial
La Carmen em va demanar si li podia fer la seva neta en nineta... és una nena preciosa, amb el cabell rissat i tirant a pelroja... a més té una miqueta de pigues a la cara (a qui no es pot apreciar gaire, però li he pintat unes quantes pigues a la zona de les galtes)....
Com que no coneixia gaire els gustos personals de la princesa en qüestió, vaig pensar en posar-li una miqueta de purpurina (no se perquè però a la majoria de nens i nenes els hi agrada...)... i la faldilla curta de color rosa...
Com que no coneixia gaire els gustos personals de la princesa en qüestió, vaig pensar en posar-li una miqueta de purpurina (no se perquè però a la majoria de nens i nenes els hi agrada...)... i la faldilla curta de color rosa...
diumenge, 17 de febrer del 2013
Rapunzel
Quina millor manera que explicar aquesta nina que amb un conte que he tret de la pàgina de tot contes
Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i tristos ja
que no tenien fills fins que per fi, la dona va quedar embarassada. La
casa en la que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que
donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i
plantes, però estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar-hi, ja
que pertanyia a una bruixa poderosa i temuda per tot arreu.
Un dia la dona va abocar-se per aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que van despertar en ella un enorme capritx de menjar-los.
El desig va anar augmentat cada dia que passava i, com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:
- Que tens?
- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.
L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar: Li portaré un d'aquests enciams. Uns pocs no es notaran. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar ràpidament un munt d'enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i se la va menjar molt a gust. Però tant li van agradar que l'endemà les ganes de menjar-ne més eres tres vegades més intenses.
Si volia gaudir de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí. I així ho va fer al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.
- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car!.
- Ai! -va respondre l'home-, tingueu compassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tan gran de menjar-se'ls que si no en mengés es moriria.
La maga es va estovar i li va dir:
- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.
Tant desesperat estava l'home que va acceptar el tracte i quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l'endugué.
Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va complir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt més alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava al peu de la torre i cridava:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fils d'or. Quan escoltava la veu de la bruixa deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa hi pujava.
Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledat llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se'n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se al capdamunt de la torre:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a dalt de la torre.
- Si aquesta és l'escala que necessito per pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l'endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.
En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impressionat talment el seu cor que ja no havia gaudit d'un moment de pau fins que va trobar la forma de pujar a veure-la. En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs, veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar “amb ell no em puc equivocar”, i li respongué, posant una mà en la seva:
- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tu; però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs amb el teu cavall.
Convingueren que fins aleshores el príncep hi aniria totes les nits, ja que de dia hi anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que està aquí amunt en un moment?
- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat del món, però m'has enganyat!.
I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empunyant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei. Però en comptes de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
- El príncep! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; però l'ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar. El gat l'ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai més la tornaràs a veure-la.
El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, miserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclariren, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.
Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i tristos ja
que no tenien fills fins que per fi, la dona va quedar embarassada. La
casa en la que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que
donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i
plantes, però estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar-hi, ja
que pertanyia a una bruixa poderosa i temuda per tot arreu.Un dia la dona va abocar-se per aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que van despertar en ella un enorme capritx de menjar-los.
El desig va anar augmentat cada dia que passava i, com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:
- Que tens?
- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.
L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar: Li portaré un d'aquests enciams. Uns pocs no es notaran. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar ràpidament un munt d'enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i se la va menjar molt a gust. Però tant li van agradar que l'endemà les ganes de menjar-ne més eres tres vegades més intenses.
Si volia gaudir de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí. I així ho va fer al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.
- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car!.
- Ai! -va respondre l'home-, tingueu compassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tan gran de menjar-se'ls que si no en mengés es moriria.
La maga es va estovar i li va dir:
- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.
Tant desesperat estava l'home que va acceptar el tracte i quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l'endugué.
Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va complir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt més alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava al peu de la torre i cridava:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fils d'or. Quan escoltava la veu de la bruixa deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa hi pujava.
Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledat llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se'n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se al capdamunt de la torre:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a dalt de la torre.
- Si aquesta és l'escala que necessito per pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l'endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.
En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impressionat talment el seu cor que ja no havia gaudit d'un moment de pau fins que va trobar la forma de pujar a veure-la. En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs, veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar “amb ell no em puc equivocar”, i li respongué, posant una mà en la seva:
- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tu; però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs amb el teu cavall.
Convingueren que fins aleshores el príncep hi aniria totes les nits, ja que de dia hi anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que està aquí amunt en un moment?
- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat del món, però m'has enganyat!.
I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empunyant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.
la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei. Però en comptes de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
- El príncep! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; però l'ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar. El gat l'ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai més la tornaràs a veure-la.
El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, miserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclariren, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.
dissabte, 16 de febrer del 2013
La Maite, una molt bona amiga
Hola,
Avui, després d'haver-li donat a la protagonista de la nina, tinc el gust de presentar-vos a la Maite....
 |
| Detall dels llibres |
És catalana i orgullosa de ser-ho, tot i que té el cor dividit entre Catalunya i el país Basc. És molt de Barça, com a bona futbolera que és, per això li he posat el vestit amb tocs de vermell i blau.
Li agraden les bruixetes.... potser és que ella ho és una miqueta....
Va estudiar Pedagogia, per aquest motiu tots els llibres que hi ha a la base tenen com a títol alguna cosa relacionada amb aquesta doctrina.
Li encanta la música, tot tipus de música.... amb els colors dels llibres he volgut representar un estil de música que se que li agrada molt... el reggae.
Va estudiar Pedagogia, per aquest motiu tots els llibres que hi ha a la base tenen com a títol alguna cosa relacionada amb aquesta doctrina.
Li encanta la música, tot tipus de música.... amb els colors dels llibres he volgut representar un estil de música que se que li agrada molt... el reggae.
divendres, 15 de febrer del 2013
L'origen de la meva afició...
 | ||||
| Imatge extreta d'intenet del patro base |
Fa unes setmanes vaig anar a un curset - taller per aprendre a fer aquestes nines... i la que veieu aqui sota va ser la nina que vaig aprendre a fer allà...
Després amb una miqueta d'imaginació i amb els patrons base que vaig trobar per internet vaig començar l'aventura de fer moltes i moltes altres nines... la roba és 100% personalitzada així com l'estil del cabell, que cada nina té el seu....
dijous, 7 de febrer del 2013
Rosalia, una castellera amant dels llibres
 |
| Detall de la bossa amb els llibres |
Una iaia per la Laia
Caputxeta Vermella
Us presento una de les meves primeres ninetes.... La reconeixeu???
I ara us explicaré un conte, que l'he tret de la web: http://www.totcontes.com/contes-classics/6/la-caputxeta-vermella
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l'àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l'àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)